Sovint, les editorials em patrocinen
xerrades a les escoles. Un cop les noies i els nois es llegeixen els llibres jo
hi vaig i enceto una conversa amb ells. En un d’aquests fòrums em vaig trobar
la font d’inspiració de l’Andrea de Fario. La noia no es deia Andrea, tampoc
diré el seu nom. Ella era diferent i en seguida me’n vaig adonar. Volia ser el
centre d’atenció, es mostrava rebel, feia preguntes provocatives i presumia de
no haver-se llegit la meva novel·la. El curiós del cas és que uns dies després
em va buscar per les xarxes socials, per facebook per ser més exacte i vam
començar a parlar, per xat. D’aquesta manera vaig conèixer a l’Andrea, una noia
que odiava els seus pares, una noia que els estudis no li podien oferir res, deia,
una noia que presumia i es ventava de sortir cada nit de marxa, d’emborratxar-se,
de fumar porros, de tenir èxit amb els nois. L’Andrea era una provocativa. Jo,
no me’n vaig estar de comparar-me a ella, a la seva edat. Jo, també fumava, jo,
també bevia, jo també em mostrava rebel, tan rebel com per acabar sortint de l’escola
amb només setze anys. Jo, però, vaig tenir una sort, un regal, un premi. El meu
pare i el seu millor amic em van mostrar el món de la pesca, em van contagiar
la seva passió per sortir a la muntanya, per matinar i per empaitar un repte,
em van mostrar la bellesa de veure néixer el dia a la vora d’un riu, o a veure
a pondre el sol ran de mar, em van contagiar la dèria d’un llunàtic foll que de
manera obsessiva somia en pescar el peix més gros. Jo vaig tenir una altra
opció i pensant en això és com vaig tramar aquesta obra, Fario, tot l’argument
de ficció, enviant a la meva Andrea a les muntanyes dels Pirineus a empaitar
els secrets de la seva mare, una mare, la seva, que està renyida amb els seus
pares (els avis de l’Andrea) des de molts anys abans que ella naixés, tan
renyida com que l’Andrea ha aprés des de ben menuda que dels avis no se’n pot
ni parlar, com si no existissin, morts... La mare de l’Andrea, incomprensiblement,
porta a la seva filla amb els seus pares després de més de vint anys de no
tenir-hi cap relació i allà, a un poble del Pallars Sobirà gairebé a tocar del
cel, Boldís Sobirà, l’Andrea (la meva), trobarà uns avis amagats, les vaques,
els isards, les muntanyes, el rius, els llacs i al Marc, el germà bessó de sa
mare que no sabia que existís, un apassionat del món de la pesca a mosca que,
malgrat que fa anys que és mort, els mateixos que fa que els pares de l’Andrea
i sa mare es van barallar, posseeix la clau per entendre-ho tot.
Amb aquesta obra he aconseguit guanyar per
segona vegada el Gran Angular consolidant-me dins del marc de la literatura
infantil i juvenil havent aconseguit per partida doble els dos premis més
importants. El Barcanova (2006 i 2010) i el Gran Angular (2011 i 2014).
Espero que gaudiu d’aquesta novel·la apte
per a joves fins als 100 anys, una història que fuig de qualsevol missatge,
intent de transmetre valors o alliçonament, una història que no cerca altra
cosa que enganxar al lector a través de les paraules i fer passar una estona de
lectura agradable.
